DIA DE LA POESIA


Voldria aprofitar aquesta jornada de celebració de la poesia per recordar Gloria Fuertes, poeta que recordam els que tenim ja una certa edat per un famós espai televisiu que va presentar, on recitava els seus poemes asseguda devora una taula "camilla", amb unes ulleres caigudes damunt el nas. 


Ara però, a punt de complir-se el centenari del seu naixement, una sèrie de reedicions de la seva obra volen recuperar una Gloria Fuertes que feia també poemes per a adults, i que tingué una vida més enllà de "Un globo, dos globos, tres globos".


Nascuda el 28 de juliol a Madrid,en el popular barri de Lavapiés, es va convertir en una icona per a tots els fillets dels anys 70 però aquest mateix èxit entre el públic infantil va fer que no se la prengués de manera molt seriosa. Tampoc li agradaven a ella els assumptes academicistes i va haver de patir més d'un comentari denigrant per part de la premsa i dels poetes més "oficials", tots ells homes. Preferia recitar els seus poemes a bars i cafès(com va fer amb el grup femení de poetes "Versos con faldas") que figurar a actes institucionals en acadèmies i universitats. 
La guerra civil i els seus orígens humils van marcar la seva veu, sempre al costat del poble treballador, defensant la cultura i rebutjant la violència i els enfrontaments. Avui dia, els seus versos, irònics i juganers uns, dolguts i melancòlics altres, amb uns tocs d'absurd surrealista molts, ens recorden una escriptora amb una ment avançada a la seva època i un estil molt personal.
Recordam aquí alguns dels seus versos i comentaris sobre la poesia:  
"De pequeña me imaginaba que los poetas eran siempre bichos raros, pero ya de mayor he visto que son -somos- como las personas corrientes, sólo que un poco más tristes".

"Ahora una minoría vendrá a catalogarme, a encasillarme literaria o sociológicament. La etiqueta se me desprenderá con el sudor de mis versos. Y si me encasillan, me escapo".

"La poesía es como el hipo. Me da, no sé cuándo ni por qué, y tampoco sé pararla"

"Mi poesía no es paisajística. Yo si canto al mar canto a un hombre que va en una barca. Si canto al monte canto a un pastor que hace un fuego en una chabola. El ser humano es mi protagonista. No puedo cantarle a la luna si no hay personas en ella. Y no es que no sea romántica, es que lo soy demasiado. Amo a las mujeres y amo a los hombres, aunque no se lo merezcan".

"No es todo hacer una poesía para el pueblo, sino un pueblo para la poesía. Por eso escribo para el niño y para el adolescente, que pronto serán ese pueblo decente".

"La poesía no debe ser un arma.
Debe ser un abrazo,
un invento,
un descubrir a los demás
lo que les pasa por dentro,
eso, un descubrimiento,
un aliento,
un aditamento,
un estremecimiento.
La poesía debe ser
obligatoria."



 
 

Comentaris

Entrades populars