EL PITJOR CÀSTIG

Diuen que l'aïllament és un dels pitjors càstigs que pot patir l'èsser humà, i quan és un infant el que ho pateix és encara un fet més terrible. Hi ha casos reals en la història de la nostra societat  de nens que han crescut apartats de tota civilització, com a criatures salvatges. 
Encara que sigui un tema de gran cruesa pot resultar molt profitosa la reflexió a l'aula, sobretot entre els alumnes de Batxillerat.
Hi ha una pel.lícula, de François Truffaut, que   explica precisament un d'aquests casos: la història de Víctor d'Aveyron, un fillet que van trobar a prop de Tolouse (França) en el 1790, que havia passat uns anys tot sol en el bosc vivint com un animal.
A EEUU, a principis dels 70, el descobriment d'una filleta que havia estat aïllada per la seva família des del seu naixament, va colpir l'opinió pública. El seu cas va ser ampliament documentat ja que es van enregistrar molts moments transcorreguts a l'hospital on va ser ingressada.
Existeix un documental d'Informe Semanal  que explica tota la història: Genie, la niña salvaje.
El seu cas va ser objecte d'estudi per part de la comunitat científica però es va poder ajudar molt poc a aquella filleta. Encara que per protegir la seva identitat mai s'ha fet públic el seu parador, la seva tutela va acabar als jutjats amb denúncies d'anteposar la investigació mèdica al benestar emocional de la pacient.
En els darrers anys han aparegut als mitjans de comunicació altres casos esfereïdors com són els de Sabine Dardenne, Natacha Kampush o Elizabeth Fritz.
Tots ells van servir d'inspiració a l'escriptora Emma Donoghue (Dublín, 1969) per escriure Room, traduït com L'habitació en català.



Títol: L'habitació
Autora: Emma Donoghue
Traducció d'Albert Torrescana
Empúries, 2010
En castellà editat per Alfaguara.
336 pàgs.
ISBN 9788497876773
Per a alumnes de Batxillerat







La novel.la d'Emma Donoghue explica la història de Jack, un fillet de cinc anys, i la seva mare que viuen tancats en una habitació minúscula. El gran encert de l'autora per llevar un poc de cruesa a la història és narrar els fets a través de la mirada del fillet. Gràcies a això, el que seria una història de terror es converteix en un relat de gran sensibilitat on tot és contat amb gran normalitat, com si la vida fora d'aquella habitació fos una ficció. La innocència del narrador però, no oculta els esgarrifosos fets que succeeixen allà dins. Cada nit reben la visita del vell Nick, el seu captor. Cada nit la mare tanca el seu fillet dins de l'armari i no el deixa sortir fins que el vell Nick surt de l'habitació. El dia a dia en captivitat és molt dur: un simple mal de queixal es converteix en una tortura ja que no poden anar el dentista; s'han de racionar els aliments, han d'intentar fer exercici tot i el poc espai de què disposen...
La mare, malgrat tot, mai no perd l'esperança de fugir. 

Un altre llibre que podem trobar amb una temàtica similar és En el corazón del bosque, d'Emily Murdoch. 
La novel.la conta la història de dues germanes que viuen en una vella caravana, aïllades, en un bosc de Tennessee. La mare, drogoaddicta, un dia no torna i les abandona. La germana gran, na Carey, de quinze anys, és qui ha de cuidar de la petita, na Janessa, de cinc anys.  Totes soles han de suportar la fam, el fred a l'hivern, la soletat...
Tot canvia per a elles un dia quan són descobertes per una assistenta social i un home que es presenta com el pare de na Carey.

Títol: En el corazón del bosque
Autora: Emily Murdoch
Traducció d'Ana Alcaina
Círculo de lectores, 
320 pàgs.
ISBN: 9788467256413













Fragment: «Mi hermana no habla mucho. Solo conmigo, en susurros y si estamos solas, que es casi siempre. Yo cuido de ella desde que mi madre nos escondió en este bosque perdido, sin luz y sin agua corriente. Porque mi padre, al que casi no recuerdo, no es buena persona.
¿Y mi madre? Aparece de vez en cuando con bolsas de comida, pero lleva más de un mes sin dar señales de vida. Así que nos tenemos que apañar con lo que hay. Ya habré aprendido unas cien formas diferentes de preparar las judías. Secas o de lata. Judías cocidas, judías pintas, judías rojas…
Aunque sea una ruina, esta caravana es nuestra casa y aquí nos tenemos la una a la otra. Solo hemos recibido alguna visita que prefiero no recordar, pero eso mamá lo dejó muy claro: «lo que pasa en el bosque se queda en el bosque».
Ahora mismo estoy muy asustada: hay gente ahí fuera. No sé quiénes son, pero saben nuestros nombres. Una cosa está clara: mi madre no ha venido con ellos.
Solo rezo para que no sea él.»

Comentaris

Entrades populars