dimarts, 29 de gener de 2013

CINE I ADOLESCÈNCIA III

En aquesta ocasió dedicarem l'article al cine fet a la Península. 
Començam per Els nens salvatges (Patricia Ferreira, 2011), pel.lícula que va encetar a Menorca el IV Festival de Cinema Mediterrani aquest estiu. 
Aquests dies, a més, a iniciativa de l'Ateneu de Maó, tindrà lloc, de forma excepcional, la projecció de la pel.lícula als Cinemes Ocimax  de Maó(dimecres 30 i dijous 31 de gener a les 20'30h i a les 22h) en motiu de la trobada amb la directora divendres 1 de febrer. 
La pel.lícula, que pretén ser un retrat de l'adolescència, conta la història de tres joves, Àlex, Gabi i Oki, que viuen a una gran ciutat i que es senten bastant incompresos pels seus pares i professors. La pel.lícula analitza la frustació vital, la insatisfacció i la falta de  comunicació dels personatges amb el seu entorn. Alguns crítics destaquen la feina dels actors i el seu realisme però assenyalen la falta d'ambició  del film per no anar un poc més enllà dels estereotips.

La buena vida (David Trueba, 1996)és una pel.lícula intensa en sentiments i emocions que ens mostra la vida d'un jove de quinze Tristán, a qui la vida se li capgira de dalt a baix quan els seus pares moren en un accident i es veu obligat a agafar les regnes de la seva vida i tirar per endavant amb la sola companyia del seu avi.


Un altre títol del cinema espanyol a tenir en compte seria Barrio (Fernando León,1998) que en clau crítica retratava la vida  de tres adolescents en un barri humil de Madrid durant un calurós estiu. Va ser molt ben rebuda per públic i crítica.
Destaquen els diàlegs entre els protagonistes, pel seu realisme i naturalitat, i la duresa de la història que denuncia la pobresa i la falta de futur dels joves d'extraradi. Fernando León va guanyar el Goya a millor director i el de millor guió original. També va ser premiat al Festival de Sant Sebastià. 



Més a prop en el temps tenim una altra pel.lícula amb rerafons social:7 vírgenes (Alberto Rodríguez, 2005). El protagonista, Tano, interpretat per Juan José Ballesta, és un al.lot conflictiu que cumpleix condemna en un Centre de Reforma de Sevilla i que reb un permís especial per poder anar a la boda del seu germà. Aprofita els dos dies que té per fer tot allò que li està prohibit en el centre: beure fins anar gat, fumar,drogar-se, estimar.. Però descobreix que, tot i la preciada llibertat, els seus referents de la infància han canviat. En el seu viatge cap a la maduresa ara ho veu tot amb uns altres ulls... 

Un dels encerts de la pel.lícula és que no pretén fer cap lliçó moral. Intenta mostrar-nos la realitat tal com és, incidint, això sí, en la influència negativa que pot tenir un entorn marginal, amb famílies desestructurades, que pateixen els efectes de la pobresa, de l'atur... És aquest el medi de cultiu per a uns joves sense moltes sortides que han aprés, amb la llei del més fort, a lluitar per sobreviure.

Jo soc la Juani, de Bigas Luna, rodada el 2006, també ens retrata un grup de joves molt allunyats dels nuclis benestants, amb treballs precaris, pocs estudis i poques expectatives de millora social. La Juani té 18 anys, és caixera a un supermercat i es diverteix amb els seus amics aficionats al "tuning" i a la música tecno. Ella, però, té l'aspiració de ser actriu i estar determinada a fer realitat el seu somni, per molt que costi.





 Una proposta ben diferent és Blog (Elena Trapé, 2010) que té com a protagonistes un grup d'estudiants d'uns 15 anys, procedents de famílies acomodades, que tenen un objectiu comú, un pla secret: volen viure emocions fortes, fugir de la monotonia, distingir-se de la resta.
El més original de la pel.lícula és la manera com està filmada. En la majoria dels casos és una de les protagonistes la que enregistra les imatges i les converses de les seves amigues durant un viatge per Mallorca.
La pel.lícula recorda uns fets reals passats a Estats Units on un grup d'adolescents va acordar quedar-se embaraçades al mateix temps.


Tota tendresa és Herois, una pel.lícula de Pau Freixas, estrenada el 2010, que recorda amb certa nostàlgia aquell moment de la vida en què perdem la inocència infantil i ens endinsem dins la maduresa. Amb una estètica dels setanta que recorda les pel.lícules americanes com Compta amb mi (1986), de Rob Reiner o els Goonies, pretén ser un cant a l'amistat i al despertar de la vida.







I no podíem acabar sense fer referència al darrer èxit a les sales de cine, un producte fet a la mida dels gustos adolescents sense més pretensions que les comercials. Es tracta de la saga basada en els llibres de Federico Moccia, que han estat adaptats al cine pel director Fernando González Molina i que han convertit els seus protagonistes, Mario Casas i María Valverde, en dos icones juvenils.
Tres metros sobre el cielo va aparéixer en cartellera el 2010 i Tengo ganas de ti es va estrenar l'any passat. Els protagonistes són una jove de bona família anomenada Babi i Hugo,  jove de caràcter impulsiu i irresponsable, aficionat a les baralles i a les carreres il.legals de motos. La pel.lícula recrea la fòrmula clàssica de l'amor que romp barreres socials i que supera totes les adversitats...

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada