dijous, 20 d’octubre de 2011

LLIBRES QUE NO PASSEN...

Avui us propòs un recorregut per tres llibres que són pur entreteniment, per a lectors de totes les edats...

1. Per donar voltes amb els ulls...L'ull màgic



Ediciones B
La darrera edició és de 1995, en motiu del 10è aniversari.
ISBN: 9788466620031
11'95€








 
Els llibres de l'ull màgic que tant populars es van fer en els anys 90 creen la il·lusió visual d’una escena de tres dimensions (3D) en el cervell apartir 
d’una imatge bidimensional.






2. Per donar voltes amb el dit...Laberints

El llibre de laberints més gran del món.
En català: Edicions Estrella Polar, 2010.
Ediciones Osa Menor, en castellà.
Autors: Àngels Navarro, Eloi Bonjoch i Miquel Puig.
ISBN:9788499322247  
21'95€

 
Laberints fets amb molles de pa, amb tres quilos d'ossets de goma, amb postetes de construccions o agulles de cosir entre altres. Cada pàgina del llibre està dividit en tres solapes i es poden fer múltiples combinacions fins a crear més de 1700 laberints diferents. El format del llibre és molt gran i les solapes són de cartró resistent.

3. Per donar voltes amb el cap...Ot, el bruixot

                


                                                 


Norma Editorial. 
Edició especial amb motiu del 40è aniversari. 
19'95€
Des de fa quaranta anys en Josep Lluís Martínez Picañol, en Picanyol, publica les historietes d'Ot, el bruixot al "Cavall Fort".

Jaume Capdevila, l'humorista KAP, en el pròleg del llibre del 40 aniversari, deia: El secret d’en Picanyol és haver estat capaç de crear un personatge rodó, ben dibuixat i ben definit psicològicament, que es manté sempre coherent malgrat els condicionants implícits a cada historieta, on desenvolupa l’acció en poquissimes vinyetes sense paraules i amb una solució final en forma de gag sorprenent... Cada tira de l’Ot és una petita joia de dibuix net i sintètic, curull d’un humor subtil i surrealista, que explora amb enginy els límits de la capacitat narrativa i expressiva de les imatges.




dimarts, 18 d’octubre de 2011

ESTRENA D'"EL REY LEÓN" AL TEATRE LOPE DE VEGA DE MADRID


Dia 21 d'octubre s'estrena el musical "El rey León" (basat en la pel.lícula de Disney) que ve precedit de la gran acollida obtinguda arreu del món. Són 150 minuts d'autèntic espectacle amb Àfrica com a protagonista. L'escenari, el vestuari, les màscares, la coreografia, les cançons... desprenen el color i el sentiment del contintent africà. 60 milions de persones han pogut gaudir ja dels diferents muntatges que s'han fet en 13 països del món. A Espanya una setmana abans de l'estrena ja s'han venut 80.000 entrades.
A Menorca per ara ens haurem de conformar amb els fragments penjats a la web:
http://www.youtube.com/user/elreyleonelmusical 
http://laexposicion.elreyleon.es/#
 




Julie Taymor és la directora del musical estrenat el 1997 a Broadway.
El dramaturg Jordi Galceran (El mètode Grönholm) ha estat l'encarregat de la traducció i l'adaptació al castellà.
La música es basa en la banda sonora que va composar Elton John per a la pel.lícula amb Tim Rice com a lletrista.


divendres, 14 d’octubre de 2011

LECTURA A ESTUDI ALTERNATIU

1r A



En el nostre institut dedicam l'hora alternativa de religió al foment de la lectura. Els alumnes de 3r i 4t participen en aquest blog amb les seves ressenyes. Avui però dedicam un espai en aquest blog als nostres alumnes de 1r d'ESO. Tots ells participaran amb les seves fotos en un muntatge que farem a l'entrada de l'institut. Tindrà per títol QUI ÉS QUI i apareixeran les cares d'alguns alumnes amagades darrera el llibre que ara estan llegint. Aquí teniu una mostra:


dilluns, 10 d’octubre de 2011

AUTORETRATS DE "CARTA BLANCA" A TV2









divendres, 7 d’octubre de 2011

HA MORT STEVE JOBS, PIONER DE L'ERA DIGITAL

San Francisco, Califòrnia, 24/2/1955 - Los Angeles, Califòrnia, 5/10/2011

"Apple ha perdut un visionari i un geni creatiu. El món ha perdut a un ésser humà excepcional. I aquells que hem tingut la fortuna de conèixer i treballar amb Steve hem perdut un amic estimat i un meravellós mentor. Steve deixa enrere una companyia que només ell podia haver construït. El seu esperit sempre serà l'esperit d'Apple."

Apple 6 d'octubre de 2011

"Stay hungry, stay foolish" missatge final del seu discurs a la cerimònia de graduació a la Universitat d'Stanford en el 2005.
Em sento honrat d'estar amb vosaltres avui en aquesta cerimònia de graduació en una de les millors universitats del món. Jo mai no em vaig llicenciar. La veritat, això és el més a prop que he estat d'una graduació universitària.

Avui desitjo explicar tres històries de la meva vida. No és gran cosa. Només són tres històries. La primera parla de connectar punts.
Em vaig retirar del Reed College als sis mesos i vaig seguir anant de manera intermitent uns altres 18 mesos més abans d'abandonar els estudis. Per què ho vaig deixar? Aquesta història va començar abans que jo nasqués. La meva mare biològica era una jove estudiant d'universitat, fadrina, que va decidir donar-me en adopció. Ella creia fermament que havia de ser adoptat per estudiants graduats. Per tant, tot estava arreglat perquè tot just naixés fos adoptat per un advocat i la seva dona; llevat que quan vaig néixer ells van decidir en l'últim minut que en realitat desitjaven una nena. D'aquesta manera, els meus pares, que estaven en llista d'espera, van rebre una trucada enmig de la nit preguntant-los: "Tenim un nen no desitjat; el volen?". Ells van contestar: "És clar!".


Quan la meva mare biològica es va assabentar que la meva mare mai s'havia graduat a la universitat i que el meu pare tampoc tenia el graduat escolar es va negar a signar els papers d'adopció definitius. Només va canviar de parer uns mesos més tard quan els meus pares li van prometre que algun dia hi aniria a la universitat. Als 17 anys vaig anar a la universitat. Ingènuament vaig triar una quasi tan cara com Stanford i tots els estalvis dels meus pares, de classe obrera, se'n van anar a la matrícula. Sis mesos després jo no havia estat capaç d'apreciar el valor del seu esforç. No tenia idea del que volia fer amb la meva vida i tampoc sabia si la universitat m'ajudaria a decidir. I jo era allà, gastant tots els diners que els meus pares havien estalviat durant tota la seva vida. Vaig decidir retirar-me i confiar que tot aniria bé. Aquell moment va ser aterridor, però mirant cap enrere és una de les millors decisions que he pres. Prescindia de les classes obligatòries, que no m'interessaven, i vaig començar a assistir irregularment a les que sí que considerava interessants.

No tot va ser romàntic. No tenia dormitori, dormia al terra de les habitacions d'amics, portava ampolles de Coca Cola als dipòsits de 5 centaus per comprar menjar i caminava 11 quilòmetres, creuant la ciutat cada diumenge de nit, per aconseguir un bon àpat a la setmana al temple Hare Krishna. M'encantava. La majoria de coses amb les que vaig ensopegar, seguint la meva curiositat i intuïció, van resultar ser posteriorment inestimables. Per exemple, en aquest temps Reed College oferia potser la millor instrucció en cal.ligrafia del país. Tots els cartells, totes les etiquetes de tots els calaixos estaven bellament escrits en caligrafia a mà en tot el campus. Com havia abandonat el curs i no havia d'assistir a les classes normals, vaig decidir prendre una classe de cal.ligrafia per aprendre. Vaig aprendre dels tipus serif i sant serif, de la variació en l'espai entre les diferents combinacions de lletres, del que fa que la gran tipografia sigui el que és. Era artísticament bell, històric, d'una manera en què la ciència no aconsegueix capturar, i ho vaig trobar fascinant.

A priori, res d'això tenia una aplicació pràctica en la meva vida. Però deu anys després, quan estava dissenyant el primer ordinador Macintosh, tot va tenir sentit per a mi. El Mac va ser el primer ordinador amb una bella tipografia. Si mai no hagués assistit a aquest únic curs a la universitat, el Mac mai hauria tingut múltiples tipografies o fonts proporcionalment espaiades. I com que Windows no va fer res més que copiar a Mac, és probable que cap PC la tingués. Si mai m'hagués retirat, mai hauria assistit a aquesta classe de cal.ligrafia, i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que porten. Per descomptat era impossible connectar els punts mirant cap al futur quan jo estava a la universitat. No obstant això, el que va passar és molt clar mirant cap al passat deu anys després.

Reitero, no podeu connectar els punts mirant cap al futur; només podeu connectar-los mirant cap al passat. Per tant, heu de confiar que els punts, d'alguna manera, es connectaran en el vostre futur. Heu de confiar en alguna cosa, el que sigui. Mai he abandonat aquesta perspectiva i és la que ha marcat la diferència en la meva vida.

La segona història és sobre l'amor i la pèrdua. Vaig ser afortunat, perquè vaig descobrir aviat el que volia fer amb la meva vida. Woz i jo vam començar Apple al garatge dels meus pares quan tenia 20 anys. Treballàrem dur i en 10 anys Apple havia crescut a partir de nosaltres dos, transformant-se en una companyia de dos mil milions amb més de 4.000 empleats. Recentment havíem presentat la nostra més grandiosa creació -el Macintosh- un any abans i jo recentment havia complert els 30.

I aleshores em van acomiadar. Com et poden acomiadar d'una companyia que vas fundar? Bé, a causa del creixement d'Apple vam contractar a algú que vaig pensar que era molt talentós per dirigir la companyia amb mi. Els primers anys les coses van anar bé. No obstant això, les nostres visions del futur van començar a desviar-se i finalment vam tenir una topada. Quan va ocórrer, la direcció li va donar suport a ell. D'aquesta manera als 30 anys estava fora d'Apple. M'havia desaparegut allò que havia estat el centre de tota la meva vida adulta. Va ser devastador. Per uns quants mesos, realment no vaig saber què fer. Sentia que havia decebut a la generació anterior d'empresaris, que havia deixat caure el testimoni quan m'ho estaven passant. Em vaig trobar amb David Packard i Bob Noyce i vaig intentar disculpar-me per haver-ho llençat tot a perdre tan estrepitosament. Va ser un absolut fracàs públic i fins i tot pensava en allunyar-me de la vall [del silici, Califòrnia]. Però, lentament, vaig començar a entendre alguna cosa. Encara estimava el que feia. El revés passat amb Apple no havia canviat això ni un mil.límetre. Havia estat rebutjat, però seguia enamorat. I vaig decidir començar de nou.

Llavors no ho vaig entendre, però ser acomiadat d'Apple va ser el millor que podia haver-me passat. La pesadesa de tenir èxit va ser reemplaçada per la il luminació de ser un principiant de nou. Em va alliberar i vaig entrar en una de les etapes més creatives de la meva vida. Durant els següents cinc anys, vaig fundar una companyia anomenada NeXT, una altra empresa anomenada Pixar, i em vaig enamorar d'una sorprenent dona que va esdevenir la meva dona. Pixar va continuar i va crear el primer film en el món animada per ordinador, Toy Story, i ara és l'estudi d'animació de més èxit a nivell mundial. En un notable gir dels fets, Apple va comprar NeXT, vaig tornar a Apple i la tecnologia que desenvolupàvem en NeXT constitueix el cor de l'actual renaixement d'Apple.

Amb Laurene tenim una meravellosa família. Estic molt segur que res d'això hauria passat si no m'haguessin acomiadat d'Apple. Va ser una amarga medicina, però crec que el pacient la necessitava. De vegades la vida et colpeja amb un mall al cap. No perdeu la fe. Estic convençut que l'únic que em va permetre seguir va ser que jo estimava el que feia. Heu de trobar el que estimeu. I això és tan vàlid per al treball com per l'amor. El treball omplirà gran part de les vostres vides i l'única manera de sentir-se realment satisfet és fer allò que creieu que és un gran treball. I l'única forma de fer un gran treball és estimar el que es fa. Si encara no ho heu trobat, seguiu buscant. No us atureu. Igual que amb els assumptes del cor, sabreu quan l'heu trobat. I igual que qualsevol relació important, millora amb el pas dels anys. Així que seguiu buscant. I no us pareu.

La tercera història és sobre la mort. Quan tenia 17 anys vaig llegir una cita que deia una cosa semblant a "Si vius cada dia com si fos l'últim, és molt probable que algun dia facis el correcte". Em va impressionar i en els últims 33 anys, em miro al mirall cada matí i em pregunto: "Si avui fos en últim dia de la meva vida, voldria fer el que estic a punt de fer?" I cada vegada que la resposta ha estat "no" diversos dies seguits, sé que necessito canviar alguna cosa.

Recordar que moriré aviat és l'eina més important que he trobat per prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè gairebé totes les expectatives externes, tot l'orgull, tot el temor a la vergonya o al fracàs tot això desapareix a les portes de la mort, quedant només allò que és realment important. Recordar que moriràs és la millor manera que conec per evitar el parany de pensar que tens alguna cosa a perdre. Ja estàs nu. No hi ha cap raó per no seguir al teu cor.

Gairebé un any enrere em van diagnosticar càncer. Em van fer un escàner a les 7:30 del matí i clarament mostrava un tumor al pàncrees. Ni sabia què era el pàncrees! Els doctors em van dir que era molt probable que fos un tipus de càncer incurable i que les meves expectatives de vida no superarien els sis mesos. El metge em va aconsellar anar-me'n a casa i arreglar els meus assumptes, que és el codi mèdic per preparar-te per morir. Significa intentar dir als teus fills tot el que pensaves dir-los en els propers 10 anys, en uns pocs mesos. Significa assegurar-te que tot estigui liquidat de manera que sigui el més senzill possible per a la família. Significa acomiadar-te.

Vaig viure amb aquest diagnòstic tot el dia. Després a la tarda em van fer una biòpsia en què van introduir un endoscopi per la gola, a través de l'estómac i els meus intestins, van punxar amb una agulla el pàncrees i van extreure unes poques cèl lules del tumor. Estava sedat, però la meva dona, que era allà, em va explicar que quan van examinar les cèl lules en el microscopi, els doctors van començar a plorar perquè van descobrir que era una forma molt rara de càncer pancreàtic, curable amb cirurgia. Em van operar i ara estic bé. És el més a prop que he estat a la mort i espero que sigui el més proper per unes quantes dècades més.

En haver viscut aquesta experiència, puc explicar-amb una mica més de certesa que quan la mort era purament un concepte intel.lectual: Ningú vol morir. Fins i tot la gent que vol anar al cel, no vol morir per arribar allà. La mort és el destí que tots compartim. Ningú ha escapat d'ella. I és com ha de ser perquè la mort és molt probable que sigui la millor invenció de la vida. És la seva agent de canvi. Elimina el vell per deixar pas al nou. Ara mateix, vosaltres sou la novetat, però algun dia, no gaire llunyà, sereu els vells. I sereu eliminats. Lamento ser tan tràgic, però és cert. El vostre temps té límit, així que no el perdeu vivint la vida d'una altra persona. No us deixeu atrapar per dogmes, no visqueu amb els resultats del pensament d'altres persones. No permeteu que el soroll de les opinions alienes silenciï la vostra veu interior. I més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre cor i la vostra intuïció, perquè d'alguna manera ja sabeu el que realment voleu arribar a ser. Tota la resta és secundari.

Quan era jove, hi havia una sorprenent publicació anomenada The Whole Earth Catalog, una de les bíblies de la meva generació. Va ser creada per un tipus anomenat Steward Brand no gaire lluny d'aquí, a Menlo Park, i la va crear amb un toc poètic. Va ser a finals dels 60, abans dels ordinadors personals i de l'edició mitjançant microordinadors. S'editava usant màquines d'escriure, tisores i càmera Polaroid. Era com Google en tapes de cartolina, 35 anys abans que aparegués Google. Era idealista i ple de belles eines i grans conceptes. Steward i el seu equip van publicar diverses edicions del The Whole Earth Catalog i després, quan seguia el seu curs normal, van publicar l'última edició. Va ser a mitjans dels 70 i jo tenia la vostra edat. A la contraportada de l'última edició, hi havia una fotografia d'una carretera enmig del camp a primera hora del matí. El peu de foto deia: "Seguiu tenint gana. Seguiu éssent esbojarrats". Va ser el seu missatge de comiat. Sempre ho he desitjat per mi. I ara, quan esteu a punt de graduar-vos, per començar de nou, és el que us desitjo. Seguiu tenint gana. Seguiu éssent esbojarrats ".

dimarts, 4 d’octubre de 2011

EL PAPER DE L'ESCOLA

Aquí us deix dues visions molt crítiques amb la feina de l'escola: per una banda teniu el vídeo de The Wall (1979), de Pink Floyd. Per l'altra, el curtmetratge d'animació Duel (1997), de Pavel Koutsky. En els dos casos, l'escola és un poder opressor i asfixiant, que aniquila la creativitat i el sentit lúdic de l'aprenentatge. L'escola uniforma l'individu, acaba amb els seus trets diferencials, amb la seva personalitat i fabrica humans en sèrie com en una cadena de muntatge. El resultat és una societat banalitzada, sense veu crítica ni capacitat de crear.
Interessant debat el que obren els seus autors... Què creis vosaltres?







diumenge, 2 d’octubre de 2011

20 ANYS DE NEVERMIND, DE NIRVANA

 
 
El 24 de setembre de 1991 es va editar Nevermind, el segon àlbum de Nirvana que va marcar tota una generació. Van vendre més de 30 milions de còpies i van representar com ningú el so de Seattle, bressol del rock alternatiu. El grup estava format per  Kurt Cobain, cantant i guitarra, Krist Novoselic, baix, i Dave Grohl a la bateria. Tres anys més tard Cobain, el líder de la banda, es va suïcidar d'un tret.


Nevermind conté alguns dels temes de més èxit de la banda com “Come as you are” o “Smells like teen spirit” però és difícil escollir només una cançó d'aquest disc, sinó escoltau també The Man who sold the world, Where did you sleep last night, Jesus doesn't want me for a sunbeam, About a girl, Dumb, On a plain...
Una bona manera d'apropar-se a la música de Nirvana també és a través del seu unplugged, l'àlbum acústic enregistrat a Nova York  el 1993 per a MTV.



dissabte, 1 d’octubre de 2011

ARBRE DE MONGETES, DE BÀRBARA KINGSOLVER

Títol: Arbres de mongetes (The bean trees)
Autora: Barbara Kingsolver
Bridge, 2010 (un segell de La Galera). 
Traducció de Joan Puntí.
298 pàgs.
ISBN: 978-84-246-2992-2
A partir de 16 anys








La Missy té un desig: fugir del seu Kentucky natal. Rebel i independent la seva màxima aspiració és no quedar-se embarassada com tantes joves del poble atrapades en una vida monòtona i pobra. La Missy és inquieta, té curiositat per la vida. Vol viatjar i conèixer món. Així que pot es compra un Volswagen atrotinat decidida a fer milles per allunyar-se del seu poble i la seva gent. Però res li surt com havia esperat. El seu cotxe prest li falla, els diners s'acaben massa ràpid i  es troba abandonada al seient del seu cotxe una filleta índia que sembla patir un retard sever...
Molts crítics  coincideixen a considerar aquest llibre com un clàssic modern de la literatura norteamericana relacionant-lo amb El vigilant  del camp de sègol, de J.D. Salinger. S'han  venut ja milions d'exemplars des de la publicació del llibre el 1988 i  és lectura obligada a molts instituts de secundària d'EUA.
Amb aquesta carta de presentació fa por com a lector crear-se massa expectatives no sigui cas que després et decebi la lectura. 

Tal vegada és massa agoserada la comparació que se'n fa amb el llibre de Salinger però Arbres de mongetes no és una lectura que decebi. Té un inconvenient per als nostres alumnes i és que l'escenari, una Amèrica rural i conservadora, pot resultar un poc allunyat dels seus interessos: la música de Kenny Rogers, la Gran Planura d'Oklahoma, els indis Cherokees, les estacions de serveis vora les carreteres interminables i desèrtiques, tipus malcarats amb barret de cowboys... Però si tenen paciència i segueixen llegint s'adonaran que la història que s'hi conta és tan universal que traspassa totes les fronteres. Fins i tot el retrat d'aquesta Amèrica profunda pot resultar una sorpresa interessant per als joves que només coneixen dels EUA la cara amable de les celebrities de Hollywood i els jugadors de l'NBA.

El llibre ralla de l'amor i l'amistat, dels lligams familiars i del pas a la vida adulta. Tant la protagonista com els personatges que l'envolten  estan retratats amb tendresa i humor però l'autora no amaga la cara menys amable de la societat, perquè tracta de la marginació, els abusos sexuals, la immigració il.legal, la falta de futur i la mentalitat tancada de l'Amèrica rural, etc.