dimarts, 28 de desembre de 2010

QUIN LLIBRE REGALAM PER ALS REIS?


Si t'agraden:

  1.  Els llibres de relats...
  • La bicicleta estàtica, Sergi Pàmies(Quaderns Crema).
  • Massa felicitat, d’Alice Munro (Lumen, en castellà; Club editor, en català).
  • Nocturnos, Kazuo Ishiguro (Anagrama, 2010)
  • Todo arrasado, todo quemado, Wells Tower (Seix Barrall, 2010)
  • Una terra estranya, Jhumpa Lahiri (Amsterdam/Salamandra, 2010)
  1. Les històries d'amor...
  • Un dia, David Nicholls (Maeva/Columna, 2010).
  • Contra el vent del nord, Daniel Glattauer (Edicions La Campana / Alfaguara, 2010).
  1. Els viatges...
  • Diarios de bicicleta, de David Byrne (Mondadori).
  • Bueno, me largo, Hape Kerkeling (Editorial Suma de Letras, 2009)
  1. Autors que creen adicció
     
    a)Nick Hornby.
  • Juliet, Naked, (Anagrama/Empúries,2010).
  • Alta fidelitat, (Anagrama/Columna,1995).
  • Fiebre en las gradas, relat sobre la seva passió per l'Arsenal (Anagrama,1993).

    b) Paul Auster
  • Sunset Park, (Edicions 62, 2010)
  • Brooklyn Follies (Edicions 62/Anagrama, 2006)
  • Trilogia de Nova York (Edicions 62/Anagrama,2002)

    c) Phillipe Claudel
  • L'informe de Brodeck,(Salamandra/La magrana, 2008)
  • La néta del senyor Linh, (Salamandra/La magrana, 2006)
  • Les ànimes grises, (Salamandra /La magrana,2005)

    d)Joyce Carol Oates
  • Ave del paraíso, (Alfaguara, 2010)
  • La hija del sepulturero, (Alfaguara,2008)
  • Qué fue de los Mulvaney, (Lumen, 1996)
  1. El món de les petites coses...
  • amor en minúscula, Francesc Miralles(Amsterdam/Vergara)
  • La memòria de les formigues, Iolanda Batallé Prats (Amsterdam/Gadir).
  1. Un plantejament original...
  • Residuos, Tom McCarthy (Lengua de trapo)
  • Una part del tot, Steve Toltz (La Campana/Ediciones B)
  • Correr, Jean Echenoz (Anagrama, 2010)
  • L'habitació, Emma Donoghue (Empúries/Anagrama, 2010)
  1. Els llibres de curiositats...
  • Así nacen las cosas, Juli Capella (Electa)
  1. la intriga...
  • L'home del llac, Arnaldur Indridason (La magrana/RBA)
  • L'hivern de Frankie Machine, Don Winslow (Columna/Martínez Roca)
  • Un traidor como los nuestros, John Le Carré (Plaza i Janés)
  • Sé el que estàs pensant, John Verdon (Roca/Proa, 2010)
  1. la poesia...
  • Poesía reunida, W.B.Yeats (Pre-textos, 2010)
  • Poesia amorosa Joan Margarit (La Butxaca, 2010)
  1. les biografies...
  • Temps d'estiu, J.M.Coetzee (Ed. 62/Mondadori, 2010). Continuació d'Infantesa i Juventut.

dilluns, 27 de desembre de 2010

Los lobos de Willoughby Chase

Títol: Los lobos de Willoughby Chase
Autora: Joan Aiken
Editorial: Salamandra, 2010
186 pàgs.
12 €
A partir de 12 anys 












RESSENYA: Lectura amb tots els elements clàssics de les històries juvenils és la que ens ofereix Joan Aiken (1924-2004) amb aquesta història que es va publicar originàriament en 1962 i que va suposar el primer èxit per aquesta autora anglesa de relats infantils i juvenils.
Una filleta desperta i curiosa, Bonnie; una mansió rodejada pels llops a l'hivern, Willoughby Chase; i una malvada tutora ,la senyoreta Slighcarp, que, aprofitant l'absència dels pares de la filleta, vol apropiar-se de tot amb l'ajuda d'un farsant que es fa dir senyor Grimshaw. Però Bonnie no estarà sola per afrontar els seus terribles adversaris. Amb ella hi haurà Sylvia, una cosina de caràcter dolç, òrfena des de molt petita; Simon, un fillet valent i d'esperit lliure que viu sol en una cova amb l'única companyia d'una bandada d'oques i, finalment, els lleials criats de la casa, Pattern, una donzella maternal i coratjosa, i James, el fidel lacai.
Lectura intemporal recomable per passar una estona molt entretinguda, fàcil de llegir i que manté l'atenció fins el final. Alguns lectors tal vegada hi trobin a faltar elements més moderns, més lligats a l'actualitat, però jo trob que l'aire del passat que respira tota la novel.la li acaba de donar un encant especial.

diumenge, 26 de desembre de 2010

A MARIO VARGAS LLOSA...QUE TANTES ESTONES ENTRENTINGUDES M'HA DONAT

 Amb música de Gardel:






I les paraules de Vargas Llosa:



FRAGMENT DE LA CARTA DEL COMANDANT GODOFREDO BELTRÁN CALILA, CAP DEL COS DE CAPELLANS CASTRENSES DIRIGIDA AL GENERAL ROGER SCAVINO, ALT COMANDANT DE LA V REGIÓ (AMAZÒNIA):





"[...] Siento la obligación de dejar claramente puntualizado, que la razón de mi apartamiento de esta institución y de estas medallas y diplomas es la ominosa existencia como organismo semiclandestino de nuestro Ejército, del llamado Servicio de Visitadoras para Guarniciones, Puestos de Frontera y Afines, eufemístico nombre de cintura, en realidad, activo y creciente tráfico de rameras entre Iquitos y los campamentos militares y bases navales de la Amazonía. Ni como sacerdote ni como soldado puedo admitir que el Ejército de Bolognesi y de Alfonso Ugarte, que ha constelado la historia del Perú de acciones nobles y de héroes insignes, descienda al vergonzoso extremo de prohijar en su seno, subvencionándolo con su propio presupuesto y poniendo a su servicio su logística y su cuerpo de intendentes, al amor mercenario. Sólo quiero recordar la paradoja contrastante que hay en el hecho de no haber conseguido yo, en dieciocho años de insistentes ruegos y gestiones, que el Ejército crease una sección movilizable de sacerdotes, a fin de llevar periódicamente a los soldados de las apartadas guarniciones donde no hay capellán, que son las más, los sacramentos de la confesión y la comunión, y de que el mencionado Servicio de Visitadoras disponga en la actualidad, apenas al año y medio de creación, de un hidroavión, un barco, una camioneta y un modernísimo equipo de comunicaciones para repartir por todo lo dilatado de nuestra selva el pecado, la lascivia y, sin duda, la sífilis".




Com traduir això al suec?

divendres, 24 de desembre de 2010

BON NADAL I SALUT!

dimecres, 22 de desembre de 2010

QUÈ ES LA POESIA? SEGONS BENIGNI

Avui hem lliurat el premi del I Concurs de Microrelats d'Hivern al IES Biel Martí. Des d'aquí voldria donar l'enhorabona a Adriana Moll, la guanyadora i agrair també la feina tan ben feta dels membres del jurat. 
Aquest concurs literari m'ha fet pensar en la importància d'ensenyar als alumnes l'àrdua tasca d'expressar allò que és difícil d'explicar, allò que no entenem o que amagam tant endins que ni tan sols sabem que ho tenim. Ensenyar-los també a treballar les paraules com ho fa un orfebre, per tal trobar les  justes per a cada cosa... Els microrelats tenen més de poètic que de narratiu perquè és un gènere sintètic, on els silencis són tan importants com les paraules. És un gènere que ha d'evocar i suggerir més que mostrar. I pensant en això he recordat les paraules del sempre histriònic Benigni a la pel.lícula El tigre i la neu que em vénen tan bé per acabar d'il.lustrar aquesta reflexió:



dimarts, 21 de desembre de 2010

ÉS TEMPS DE LLEGIR...

El convidat del Dia d'Acció de Gràcies, de TRUMAN CAPOTE. Recull de tres contes autobiogràfics: Un record de Nadal (1956), El convidat del dia d’Acció de Gràcies (1967) i Un Nadal(1983). Traduïts per Quim Monzó i publicats per Empúries en 1996. Jo no he llegit aquest llibre però sí que vaig llegir ja fa temps els contes complets de Capote en l'edició d'Anagrama, i allà també hi estaven inclosos i em van semblar dels millors per l'evocació que en fa de la seva infància. 

La seva mare, al cap d'un any de casada, va abandonar el marit i va deixar el nen a casa d'uns parents, a Monroeville, un poble de sis mil habitants a Alabama, dominat pel racisme i en plena Depressió. Truman Capote va crèixer, per tant, sabent-se poc estimat pels seus pares, una mica desvalgut i amb mirada envellida abans d'hora, capaç d'entendre el complicat món dels adults i les veritats de la vida des de molt prest.
Truman, però, va ser feliç en aquella casa de camp, sota les atencions d'una cosina, la senyoreta Sook Faulk, "una dona gran, de cabells grans i lleugerament esguerrada" i amb la companyia d'una gossa de nom Queenie.

diumenge, 19 de desembre de 2010

UN CONTE DE CHÉJOV AMB IMATGES DE CHAGALL



 Trobat al blog Paralajes 365: http://paralajes365.blogspot.com/search?updated-min=2009-01-01T00%3A00%3A00-08%3A00&updated-max=2010-01-01T00%3A00%3A00-08%3A00&max-results=19



VANKA

Vanka Zhúkov, un muchacho de nueve años que tres meses antes había entrado como aprendiz en el taller del zapatero Aliajin, no se fue a la cama en Nochebuena.
Esperó a que el patrón y sus ayudantes acudieran a los maitines, y una vez solo cogió del armario del patrón un frasquito con tinta, una pluma con la punta cubierta de herrumbre y, tras desplegar ante sí una arrugada hoja de papel, se puso a escribir. Antes de trazar la primera letra, dirigió varias miradas temerosas a la puerta y las ventanas, contempló de reojo el oscuro icono a cuyos lados se extendían estantes con hormas y dejó escapar un suspiro entrecortado. Se había arrodillado ante un banco sobre el que previamente había dispuesto el papel.

"Querido abuelo Konstantin Makárich! -escribió-. Voy a escribirte una carta. Te felicito la Navidad y te deseo todos los bienes de Dios. No tengo ni padre ni madre, sólo me quedas tú."


Vanka dirigió la mirada sobre la oscura ventana, en la que parpadeaba el reflejo de la vela, y se imaginó vivamente la figura de su abuelo Konstantin Makárich, que trabajaba como vigilante nocturno para los señores Zhivarev. Era un viejo de sesenta y cinco años, pequeñó y enjuto, pero extraordinariamente ágil y vivaracho, con cara siempre sonriente y mirada de borracho. De día dormía en la cocina de servicio o bromeaba con las cocineras y de noche, envuelto en una amplia zamarra, recorría la propiedad y daba golpes con su chuzo. Tras él, con la cabeza gacha, iban la vieja perra Kashtanka y el perro Anguila, que debía ese nombre a su color negro y a su cuerpo largo como el de una comadreja. Ese Anguila era sumamente respetuoso y zalamero, y miraba con idéntica ternura tanto a propios como a extraños, aunque no inspiraba demasiada confianza. Bajo su actitud respetuosa y su humildad se escondía la mayor de las perfidias. Nadie mejor que él sabía acercarse con cautela y morder la pierna a alguien, entrar en la despensa o robarle una gallina a un mujik. Había sido golpeado varias veces en las patas traseras, en un par de ocasiones estuvo a
punto de ser ahorcado y todas las semanas recibía una paliza de muerte, pero siempre se recuperaba.



Ahora, seguramente, el abuelo está junto al portón, mirando con los ojos entornados las ventanas de la iglesia de la aldea, de un rojo brillante, y taconea con sus botas de fieltro, mientras bromea con la servidumbre. Lleva el chuzo colgado del cinturón. A causa del frío, encoge los hombros y agita las manos, y, dejando escapar una risita de viejo, pellizca ya a la doncella ya a la cocinera.
-¿Un poco de rapé? -dice alargando a las criadas su tabaquera.
Ellas aspiran y estornudan. Del abuelo se apodera un júbilo indescriptible, estalla en una sonora carcajada y grita:
-¿Arráncalo que está pegado!
Luego le dan a oler a los perros. Kashtanka estornuda, mueve el hocico y,ofendida, se aparta a un lado. Anguila, como es tan respetuoso, no estornuda y se limita a mover la cola.El tiempo es excelente. Corre un aire suave, transparente y freco. La noche es oscura, pero se ve toda la aldea con sus tejados blancos y los regueros de humo que se escapan de las chimeneas, los árboles plateados por la escarcha, las montoneras de nieve.Todo el cielo está sembrado de estrellas que parpadean alegremente y la Vía Láctea se dibuja con tanta claridad como si la hubieran limpiado con motivo de las fiestas y la hubieran frotado con nieve...



Vanka suspiró, mojó la pluma y siguió escribiendo:



"Ayer recibí una paliza. El dueño me arrastró por los pelos hasta el patio y me azotó con el tirapiés porque me quedé dormido sin querer mientras acunaba a su hijo.
Hace una semana la dueña me ordenó limpiar un arenque, yo empecé por la cola y ella cogió el arenque y me dio con él en los morros. Los ayudantes se ríen de mí, me mandan a la taberna por vodka y me obligan a robar los pepinos del patrón, y éste luego me golpea con lo primero que encuentra.Y casi no me dan de comer. Por la mañana recibo un trozo de pan, a mediodía papilla de avena y por la noche otra vez pan, mientras los patrones toman té y sopa de col. Me obligan a dormir en el zaguán y cuando su hijo llora no puedo pegar ojo porque tengo que acunarle. Querido abuelo, por el amor de Dios, llévame contigo a casa, a la aldea, ya no puedo más... Me inclino a tus pies y rogaré por tí eternamente, llévame de aquí o me moriré."


Vanka torció la boca, se secó los ojos con su puño negro y sollozó.



"Te picaré el tabaco -continuó-, rezaré a Dios por ti y si hago algo mal, azótame todo lo que quieras. Si piensas que no puedo ocuparme de ninguna tarea, le pediré al mayordomo que me tome como limpiabotas, iré de zagal en lugar de Fedka. Abuelo querido, ya no puedo más, esto es sencillamente la muerte. Quisiera irme andando a la aldea, pero no tengo botas y me da miedo el frío. Cuando me haga mayor te alimentaré y no permitiré que nadie te ofenda, y cuando mueras rezaré por la paz de tu alma, igual que rezo ahora por mi madre Pelagueia”.

Moscú es una ciudad muy grande. Todas las casas son de señores y hay muchos caballos, pero no hay ovejas y los perros no son malos. Los niños no llevan estrellas y en el coro no dejan entrar a nadie. Una vez vi una tienda en la que vendían anzuelos y sedales para toda clase de peces, todo de muy buena calidad; hasta había un anzuelo que podía incluso con un siluro de quince kilos. También he visto tiendas en las que hay escopetas de todas clases, parecidas a las del señor; deben costar unos cien rublos cada una... Y en las carnicerías hay urogallos, ortegas y liebres, pero los vendedores no te dicen donde los cazan.
Querido abuelo, cuando los señores pongan el abeto con las golosinas, coge una nuez dorada para mí y guárdala en el cofre verde. Pídesela a la señorita Olga Ignátievna, dile que es para Vanka".




Vanka suspiró convulsivamente y de nuevo fijó la vista en la ventana. Recordó que era el abuelo el encargado de ir al bosque por el abeto de los señores, y que siempre le llevaba con él ¡Qué época más feliz! El abuelo se aclara la garganta, el hielo cruje y Vanka, imitando esos ruidos, carraspea. Antes de cortar el abeto, el abuelo enciende su pipa, pasa un buen rato oliendo el tabaco, se ríe del aterido Vania... Los jóvenes abetos, cubiertos de escarcha, se alzan expectantes, sin saber cuál de ellos va a morir. De pronto, una veloz liebre pasa volando por los montículos de nieve... El abuelo no puede dejar de gritar:
-¡Cógela, cógela...cógela! ¡Demonio de bicho!
El abuelo llevaba el abeto talado a la casa señorial y allí empezaban a adornarlo... La que más se ocupaba de esa tarea era la señorita Olga Ignátievna, la favorita de Vanka. Cuando aún vivía su madre Pelagueia, que trabajaba como doncella en casa del señor, Olga Ignatievna le daba dulces a Vanka y, como no tenia nada que hacer, le había enseñado a leer, a escribir, a contar hasta cien e incluso a bailar la cuadrilla. Cuando Pelagueia murió, llevaron al huérfano Vanka a la cocina de servicio, junto a su abuelo, y de allí pasó a Moscú, a casa del zapatero Aliajin...


"Ven, querido abuelo -continuó Vanka-, te lo pido por el amor de Dios, llévame de aquí. Ten piedad de mí, un pobre huérfano. Todos me pegan, tengo un hambre horrible, mi tristeza es tan grande que no se puede contar y me paso todo el tiempo llorando. Hace unos días el patrón me golpeó la cabeza con una horma, me dio tan fuerte que me caí al suelo y me costó mucho levantarme. Mi vida es muy triste, peor que la de un perro... Saluda también a Alena, al tuerto Yegorka y al cochero, y no le des a nadie mi acordeón. Un saludo de tu nieto Ivan Zhúkov. Querido abuelo, no dejes de venir."

Vanka dobló en cuatro partes la hoja escrita y la metíó en un sobre que había comprado la víspera por un kopek. Tras reflexionr un rato, mojó la pluma y escribió la siguiente dirección:
 
Para el abuelo, que está en la aldea.




Luego se rascó la cabeza, se quedó unos instantes pensando y finalmente añadió: "Para Konstantin Makárich". Satisfecho de que no le hubieran molestado mientras escribía, se caló la gorra y, sin ponerse la zamarra, en mangas de camisa, salió corriendo a la calle...
Los dependientes de la carnicería, a los que había preguntado la víspera, le habían dicho que las cartas había que depositarlas en los buzones de correos, desde donde cocheros borrachos las distribuían por toda la tierra en coches de postas con tintineantes campanillas. Vanka corrió hasta el primer buzón e introdujo la valiosa carta por la ranura...
Al cabo de una hora, mecido por dulces esperanzas, dormía profundamente... Soñó con una estufa. Sobre ella estaba sentado el abuelo, descalzo, con las piernas colgando, leyendo la carta a las cocineras...Anguila daba vueltas junto a la estufa, moviendo el rabo...

1886

divendres, 17 de desembre de 2010

CAMPANYA DE METGES SENSE FRONTERES



COL.LABORACIÓ DE LUIS GARCÍA BERLANGA (darrera aparició pública abans de la seva mort)

dijous, 16 de desembre de 2010

AVUI HE PENSAT EN ANNA KARÈNINA

Supós que és perquè aquests dies amb els alumnes de 4t hem estudiat la novel.la realista del segle XIX. 
Supós que també és perquè enguany he llegit ja uns quants articles recordant que el 7 de novembre es complien 100 anys de la mort de l'escriptor rus, Leon Tolstoi.
Supós que també ha estat pel fred siberià que feia avui matí a Ferreries, amb aiguaneu, vent i fred.

 Tot això m'ha fet pensar amb Anna Karenina, que ocupa un lloc destacat en la meva llista de lectures pendents. Anys enrera jo ja coneixia l'argument perquè havia vist la pel.lícula de Greta Garbo i vaig estar a punt de començar-la però en el darrer instant sempre hi havia alguna cosa que em feia desistir: el número de pàgines, per exemple; el trist i conegut final que pesava com un llast a l'hora de girar pàgina, a manera de terrible fatum de tragèdia grega; i finalment l'amarga sensació que per ser una heroïna en la literatura la dona ho ha de passar molt malament.

Això final em feia especialment ràbia. Per què castigava tant les dones la novel.la del XIX? Pensava amb Emma Bovary, amb Ana Ozores, i ara Karenina. Totes elles dones que es resistien a representar el paper de dona submisa i complaent i que al final pagaven el seu atreviment, essent víctimes de l'escarni, devorades per les culpes i el penediment...

Però ara tot això no és suficient. Com si d'un noble propòsit d'Any Nou es tractés, he decidit llegir Anna Karènina i si he de plorar, ploraré, i si m'he d'enrabiar, m'enrabiaré. I em compromet firmement a fer-ne aquí la ressenya abans no acabi el pròxim any. Davant meu, 1008 pàgines, les que té l'edició d'Alba Editorial, amb nova traducció al castellà de Víctor Gallego. 44 €. O les 1044 de l'edició commemorativa d'Espasa Calpe, 14'90€ o també puc llegir les 880 pàgines de l'edició en català de Proa,de l'any 2000, amb la traducció d'Andreu Nin.




Pels que no s'atreveixin amb Anna Karènina, però vulguin llegir Tolstoi, tampoc els recoman Guerra i Pau, perquè també és molt llarga. Igual que les mil pàgines dels seus Diaris, publicats en dos toms per l'Editorial Acantilado.

Poden llegir alguns dels seus contes o la biografia que acaba de publicar Acantilado feta per Romain Rolland, molt interessant venint d'una persona tan inquieta com Tolstoi. No només va ser escriptor i filòsof, també va ser anarquista, pacifista, pedagog, vegeterià, i defensor de l'esperant. La mateixa editorial també ha publicat un recull d'algunes de les més de 10.000 cartes que  va escriure  l'escriptor, amb el títol de Correspondencia.
 

dimarts, 14 de desembre de 2010

L'ENSENYAMENT SEGONS BUENAFUENTE

dilluns, 13 de desembre de 2010

ENRIQUE MORENTE "IN MEMORIAM" 25/12/1942-13/12/2010

 Aparició de Morente a Iberia, de Carlos Saura:



Per saber més: http://www.deflamenco.com/noticias/verArticulo.jsp?codigo=FLA|3452

diumenge, 12 de desembre de 2010

dissabte, 11 de desembre de 2010

LLEGIR ÉS COLLIR MÉS DEL QUE SEMBRES

dilluns, 6 de desembre de 2010

L'EVOLUCIÓ DE LA CALPÚRNIA TATE


Títol: L'evolució de la Calpurnia Tate

Autora: Jacqueline Kelly

La Galera, 2010. En català.

Roca Editorial, 2010. En castellà. 

272 pàgs.


17'95€




Resum

Ser l'única noia de set germans al Texas del final del segle XIX no és gens fàcil. La mare de la Calpurnia Tate vol que aprengui coses de 'senyoretes', com fer mitjons per als germans o cuinar. Però ella és un esperit inquiet a qui li agrada saber el perquè de tot, observar la natura i capturar animalons amb companyia del seu avi que li obrirà les portes al món de la ciència en les seves excursions pel camp i amb els seus experiments, però el bulliciós entorn familiar la distraurà en més d'una ocasió.
Ressenya: 
Feia temps que no gaudia tant amb un llibre juvenil. A vegades, els escriptors de literatura juvenil treballen molt en les seves obres l'impacte visual de les històries que expliquen. Són llibres que fàcilment te'ls imagines convertits en imatges. És el que agrada al públic jove d'ara i la  veritat és que solen ser llibres d'acció trepidant, per tant, que mantenen l'interès en tot moment.
Però a vegades, quan et trobes amb un llibre com la història de Calpurnia, recordes que l'acció no ho és tot. Aquí tenim l'exemple. És una lectura apassionant per la història que conta, però sobretot per la veu narradora: la d'una filleta de dotze anys  resolta a descobrir tots els misteris que li té preparada la vida.
Encara que el relat estigui situat a Texas en el segle XIX, la història de fons és totalment intemporal. Veiem els dubtes i els desitjos d'una noia que està a punt d'entrar al món adult. Per una banda, vol que res no canvïi, no vol crèixer ni que ho facin els seus germans perquè sap que prest o tard s'hauran de separar i fer cadascú el seu camí. Per l'altra banda, té desitjos de futur, voldria anar a la Universitat i somnia a ser una gran científica com madame Curie,però la seva mare té un altre destí en ment. Vol que es coverteixi en una bona esposa i mare de família, com tota filla de bona família: vol que aprengui a cosir, a cuinar, a tocar el piano... I Calpurnia es debat entre el que esperen d'ella i el que li bull per dins. L'únic que sembla entendre-la és l'avi, un home esquerp tancat sempre al laboratori o a la biblioteca, que veu en la seva néta una passió comuna pel món que els envolta.

dijous, 2 de desembre de 2010

HIVERN

Encara que l'hivern no comenci oficialment fins el 21 de desembre, aquests dies de fred i pluja ens el fan sentir molt present i em fan recordar un poema de Miquel Martí i Pol amb aquest títol precisament...


 Imatges trobades al bloc: http://poesiadeproximitat.blogspot.com/

HIVERN, Miquel Martí i Pol
 
Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles del manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt de les coses.
L'hivern és silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.